No continues negant-ho:
M’estimes. Però, fins quan?
Estic tan convençuda que arribarà el dia que t'adones de què no m'estimes...
Aleshores, què? De què serviran els records, les paraules, les llàgrimes, les abraçades de suport que ens donàvem els dies de tempesta?
Ja serà tard per intentar reconstruir el pont que havíem fet amb la il·lusió i l’amor propi de dos joves que, tot just ara, començàven a estimar-se.
Un plorarà. L’ altre es penedirà. Ningú podrà fer res. Tot s’haurà perdut: els anys, els mesos, els dies, les hores... el temps que passàvem junts, però també aquells moments en què ens trobàvem a faltar.
Tot desapareix...... el temps, enemic i poderós, s’enfronta a nosaltres guanyant-nos cada batalla.
Però mentre, tu ho negues. Et convences de què l’amor viu en tu.... Altres temps vindran....
No hay comentarios:
Publicar un comentario