És fruit d'una improvisació. Un amic em demanà que li contés un conte, inventat, i va eixir açò. Espere que us agrade. Espere la vostra opinió. Bona nit
Algú escrivia en ell. Coneixia perfectament eixe objecte. Era un bolígraf vell, aquell que tant havia vist agafar a aquella xiqueta d’ulls verds. Quan ella agafava eixe boli i escrivia damunt del nostre amic, ell es sentia feliç perquè sabia que la xiqueta es desfogava i es sentia millor amb ella mateixa, o a voltes escrivia cartes contant com havia passat les vacances, o simplement feia aquelles maleïdes arrels quadrades que el mestre li havia manat fer durant l'hora de matemàtiques. El fet és que aquell dia la xiqueta agafà el boli vell de color blau i va escriure sobre el nostre amic que, per cert, li deien Paper, com aquella bruixa d'una coneguda sèrie de televisió. Aquesta volta, Sara va terminar en un tres i no res. Semblava que avui no volia escriure, o no tenia molt a dir. Acabat açò, agafà a Paper i el va estrangular d'una manera que ell mai havia sentit....l'havien fet una bola, l'havien arrapat, però mai l'havien transformat en aquella mena de canut estrany que semblava un cigarret fastigós....
De sobte, Sara desaparegué.
Paper, tot preocupat, començà a mirar per on podia... ho veia tot de costat, li feia mal el coll però, ràpidament, Sara tornà a aparèixer per la porta de la seua habitació amb una ampolla de vidre, d'un vi que portaren els amics dels seus pares al darrer sopar d'aniversari que varen celebrar. Paper no s'ho podia creure... Sara volia ficar-lo dins l'ampolla. Noooooooooo- cridà Paper. Però sembla que la xiqueta no el va escoltar....i zas! El suro tapà l'ampolla insonoritzant qualsevol crit del nostre amic.
A l'endemà, els pares de Sara la dugueren a la platja, com feien els diumenges d'hivern, per tal de notar l'aire fred sobre la cara calenta. Una sensació que a Paula, la mare de Sara, tant li agradava.
I, llavors, va ser quan Sara aprofità per llançar al mar l’ampolla amb aquell misteriós missatge.
Al cap d'uns anys, i segons conten els pescadors d'aquest poble, un xiquet que jugava a la platja a escriure a la sorra abans que les ones es portaren els seus escrits, va trobar l'ampolla que tant de temps va navegar pel mar.
Intrigat, el xiquet va obrir-la i es trobà un paper intacte dins seu...ho va allisar i va poder llegir el que, amb color blau, hi havia escrit:
I va ser en eixe moment, quan Miquel va saber que, en algun lloc, alguna persona que ell no coneixia, contestava als seus missatges que ell, tots els dies, escrivia a la vora de la mar.
Vet ací una volta que el nostre protagonista, un dia, va ser sorprès de sobte. Algú l'agafà sense que ell se n'adonés. Notava alguna cosa freda, no sabia ben bé dir què era, però el nostre amic ho notava. Tant, que se li va escapar un petit riure. Res més.
Algú escrivia en ell. Coneixia perfectament eixe objecte. Era un bolígraf vell, aquell que tant havia vist agafar a aquella xiqueta d’ulls verds. Quan ella agafava eixe boli i escrivia damunt del nostre amic, ell es sentia feliç perquè sabia que la xiqueta es desfogava i es sentia millor amb ella mateixa, o a voltes escrivia cartes contant com havia passat les vacances, o simplement feia aquelles maleïdes arrels quadrades que el mestre li havia manat fer durant l'hora de matemàtiques. El fet és que aquell dia la xiqueta agafà el boli vell de color blau i va escriure sobre el nostre amic que, per cert, li deien Paper, com aquella bruixa d'una coneguda sèrie de televisió. Aquesta volta, Sara va terminar en un tres i no res. Semblava que avui no volia escriure, o no tenia molt a dir. Acabat açò, agafà a Paper i el va estrangular d'una manera que ell mai havia sentit....l'havien fet una bola, l'havien arrapat, però mai l'havien transformat en aquella mena de canut estrany que semblava un cigarret fastigós....
De sobte, Sara desaparegué.
Paper, tot preocupat, començà a mirar per on podia... ho veia tot de costat, li feia mal el coll però, ràpidament, Sara tornà a aparèixer per la porta de la seua habitació amb una ampolla de vidre, d'un vi que portaren els amics dels seus pares al darrer sopar d'aniversari que varen celebrar. Paper no s'ho podia creure... Sara volia ficar-lo dins l'ampolla. Noooooooooo- cridà Paper. Però sembla que la xiqueta no el va escoltar....i zas! El suro tapà l'ampolla insonoritzant qualsevol crit del nostre amic.
A l'endemà, els pares de Sara la dugueren a la platja, com feien els diumenges d'hivern, per tal de notar l'aire fred sobre la cara calenta. Una sensació que a Paula, la mare de Sara, tant li agradava.
I, llavors, va ser quan Sara aprofità per llançar al mar l’ampolla amb aquell misteriós missatge.
Al cap d'uns anys, i segons conten els pescadors d'aquest poble, un xiquet que jugava a la platja a escriure a la sorra abans que les ones es portaren els seus escrits, va trobar l'ampolla que tant de temps va navegar pel mar.
Intrigat, el xiquet va obrir-la i es trobà un paper intacte dins seu...ho va allisar i va poder llegir el que, amb color blau, hi havia escrit:
'ESTIC ACÍ'
I va ser en eixe moment, quan Miquel va saber que, en algun lloc, alguna persona que ell no coneixia, contestava als seus missatges que ell, tots els dies, escrivia a la vora de la mar.
FI
Laura Lara Martín 5 de desembre de 2007
Laura Lara Martín 5 de desembre de 2007
2 comentarios:
Bonic conte. Apte per a tots els públics i és que he pensat que és un conte d'aquells que a un noiet ben jove també li pot encantar.
Salutacions
Gracias. Con dificultades, pero le he entendido. Todas las historias son la misma historia. besos
Publicar un comentario